Adopció: l'abandonament. Entrada a la vida dels nens. Algunes repercusions en el desenvolupament i en la vinculació.

Els cadells humans, és a dir els bebès, a diferència d’ altres animals, neixem amb tres immadureses bàsiques: la del sistema nerviós -desenvolupament insuficient del córtex-, la immunològica  (de les defenses)  i l’enzimàtica (dels principis actius que fan possibles les diverses funcions orgàniques). És per això que els nadons humans necessitem els adults de forma constant per sobreviure. El desenvolupament  insuficient és compensat pels progenitors, principalment per la mare que el protegeix i modela transferint-li, al menys en part, la seva pròpia organització cerebral.

Per fer possible el  procés de maduració bàsica és necessari doncs el procés de maternatge, al qual diferents autors han donat diferents noms, tots prou expressius: vincle afectiu (Bowlby), preocupació maternal primària (Winnicot), teixit o trama afectiva (Rof Carballo). Els processos i funcions descrits amb aquests noms fan referència al paper imprescindible i definitiu del entorn en el desenvolupament del bebè, per ser més precisos, l’entorn immediat format per les persones que   el cuiden i per els estímuls sensorials que li arriben del medi a través dels sentits, de la percepció; aquestes persones i aquests estímuls li han de proporcionar seguretat, restablint l’equilibri que sent trencat quan té gana, son, fred o calor, dolor... Per respondre a aquestes necessitats el nadó té com úniques eines el plor, el reflex de succió per xuclar, el de pressió per agafar i alguns moviments molt primitius no voluntaris.

Així doncs quan un nadó vol satisfer les seves necessitats de supervivència i restablir el seu equilibri, posa en marxa els seus instints: plora i s’agita, i no es calma fins que no obté una resposta que li retorna l’equilibri. D’aquesta manera comença la seva interacció amb l’ exterior, amb els altres, comença a percebre, comencen a evolucionar les seves sensacions, al ritme de les respostes del medi.

I les respostes poden ser adequades o no, suficients o no, satisfactòries o no, eficaces o no. I de la idoneïtat i qualitat de les respostes dependrà la continuïtat i forma de les demandes, reflectint la relació que es va establint entre el bebè i el món de fora.

Si un nadó troba un cuidador, gairebé sempre la mare, que respon a les seves demandes quan i com ell necessita, aprendrà a confiar, a modular les demandes i a continuar-les fent justament perquè hi confia, perquè  sent que el cuidador li retorna l'equilbri físic i psíquic. I al contrari: si en la seva entrada a la vida no troba aquest cuidador eficaç, si no responen a les seves demandes com i quan necessita, no pot aprendre ni a confiar, ni a modular les demandes ni, en casos extrems a continuar-les fent perquè deixen de tenir sentit. Aquest és el risc dels nens en institucions o medis carenciats, amb mares no competents, aquests són els nens que arriben en adopció

Observant el procés de maternatge amb detall veiem que comencen aquí a definir-se tres característiques bàsiques dels humans: la consciència, el sentit del temps i la memòria, que ho estructura tot.  La consciència entesa com el procés que implica la interacció entre individu i entorn - jo existeixo, se que existeixo si el que faig te resposta, si em miren, si algú m’escolta-; el temps com la relació entre el moment de sentir la necessitat i el moment en que és satisfeta i per últim la memòria, generada per aquesta repetició en cercle demanda/resposta, vehiculada per els sentits, per la percepció; memòria sensorial, memòria del cos.

De tot aquest procés d’entrada a la vida se'n deriven també els diferents tipus de vincles que els  nadons estableixen, que es construeixen des que neixen i queden fixats cap als dos anys.

(Bowlby, Ainsworth, Griffin & Bartholomew)

Parlem de nens amb vincles segurs quan veiem que son capaços de recórrer als seus cuidadors en situacions que els provoquen angoixa o por. Son nens confiats, estables, carinyosos, positius... 

En segon lloc parlem de nens amb vincles evasius quan veiem que mostren desinterès o indiferència cap als cuidadors quan estan angoixats; les seves experiències passades els porten a deduir que seran  desplaçats, desatesos. Son nens insegurs, distants, tenen por de la intimitat i tenen dificultats per dependre dels altres. 

Finalment, en tercer lloc, trobem els nens amb vincles ansiosos o ambivalents que responen a les separacions amb angoixa intensa barrejant comportaments d’acostament al adult amb altres de protesta, enuig o resistència. Tenen un fort desig de intimitat, d’exclusivitat, barrejat amb inseguretat i desconfiança.

Com a conseqüència també de les seves primeres experiències, els nens abandonats, que arriben a les famílies que adopten, presenten en un percentatge molt elevat vincles evasius o insegurs o  ansiosos i ambivalents. El primer objectiu de les famílies hauria de ser reparar-los i començar a establir patrons de relació de confiança. Per això els especialistes recomanem, sense tenir en compte la edat dels nens, la dedicació exclusiva de la família durant el primer any, i deixar per més tard la entrada a l'escola.

Concepció Moya

Psicóloga, terapeuta i especialista en adopcions.

COPC 2471