Felicitats

Volem felicitar l'Equip de Pediatria de l'H.U. Quiron Dexeus per la gran tasca que realitzen dia a dia a favor dels pacients i la ciència. Enhorabona!

Recomanacions de jocs.

A l’hora de decidir-se per una joguina o una altra, és important valorar alguns aspectes: han de ser joguines que a més a més d’agradar al nen, puguin tenir un objectiu educatiu. Fins i tot avui en dia, les noves tecnologies que tant atrauen el jovent ens proporcionen una sèrie d’estímuls que ajuden a desenvolupar les funcions superiors com el llenguatge, l’atenció, la memòria, el raonament,  la creativitat i flexibilitat a l’hora de resoldre problemes.

Poder compartir hores de joc amb els nostres fills es converteix en una ocasió perfecte per enfortir els vincles afectius amb ells. Al voltant del joc es creen unes normes on hi ha unes regles a seguir. És una manera que els nens aprenguin  a respectar aquestes normes i uns torns de jugar. El que importa és divertir-se mentre juguem, tant si guanyem com si perdem, aprendre  a tolerar frustracions.

Des de la nostra experiència professional us recomanem diferents jocs segons les funcions que s’estimulen en cadascun d’ells. Com veureu cada joc treballa més d’una funció, a més de ser lúdic i divertit. Aquest aspecte és el que facilita l’aprenentatge i la generalització als diferents aspectes de la vida quotidiana.

Esperem que aquestes recomanacions us  facilitin l’elaboració de la carta al Pare Noel i els Reis Mags d’Orient. Bones Festes!!!

Atenció: Lince, Conecta 4, Memory, Simon, Tabú, Uno, ¿Quien es Quién?, Mastermind, Cluedo Cazapalabras, Pictureka, Joc de vaixells, Mahjong, Dòmino, Monos Locos, Jenga, Angry Birds (taula), Tozudo

Llenguatge: Lince, Cluedo, ¿Quien es Quién?, Cazapalabras, Tabú, Pictureka, Scrabble, Tic Tac Boum, Scattergories,

Orientació espacial: Mastermind, Lince, Conecta 4, Memory, Trencaclosques (TANGRAM), Jenga, Angry Birds (taula), Vehicles teledirigits, Jocs de Laberints

Raonament: Mastermind, Cluedo, ¿Quien es Quién?, Trencaclosques (TANGRAM)

Càlcul: Uno. Rummicub, Oca, Parxís, Jocs de Cartes, Dòmino

Motricitat: Mikado, Plastilina, Puzzles, Twister (abans Enredos ), jocs de “cosir”, Operación, Monos Locos, Jocs de pescar peixets (per a petitons), Angry Birds (taula), Lego, Tozudo, Jocs de Laberints

Memòria: Memory,  Simon, ¿Quien es Quién?,

Funcions executives (planificació, flexibilitat, organització, impulsivitat): Mastermind, Cluedo, Lince, Conecta 4, Memory,   Simon, ¿Quien es Quién?, Tabú, Mikad,o Uno Trencaclosques (TANGRAM) Pictureka, Joc de vaixells, Monos Locos, Jenga, Angry Birds (taula), Lego (quan muntem segons les instruccions), Tozudo, Jocs de Laberints 

Un altre aspecte important de treballar és el joc simbòlic. Totes aquelles joguines que fan desenvolupar la imaginació en els infants creant situacions fictícies que l’ajuden per l’aprenentatge de rols, vocabulari... És el moment del joc en què els nens es permeten viure en altres realitats, ser superherois o els personatges que vulguin! Així joguines com les nines, playmobil, cuinetes, joc de mestres, supermercat,  metges, disfresses...

Anna Claret i Martín

Ana Miralles Fusté

Marta Sanz Palau

Núria Torrent Grima

¿Qué son las funciones ejecutivas?

¿Qué son las funciones ejecutivas?

Las funciones ejecutivas (FFEE, en adelante) se definen como un conjunto de capacidades cognitivas interrelacionadas que incluyen una o más de los siguientes aspectos: a) control atencional, b) planificación/establecimiento de metas y resolución de problemas, c) flexibilidad cognitiva de pensamiento y de acción, d) formación y abstracción de conceptos, e) procesamiento de la información  y f) cognición social (Anderson, 2002; Anderson, Anderson, Northam, Jacobs y Catropa, 2001). Estas son las que diferencian al adulto de un niño y son las responsables de que puedan tomar decisiones más acertadas y planificadas y, en definitiva llevar a cabo una conducta propositiva a la vez que estas funciones van madurando. Las funciones ejecutivas en el cerebro adulto se localizan en las áreas prefrontales de nuestro cerebro. No obstante, en el niño inicialmente necesitan múltiples áreas no sólo frontales, sino también extrafrontales para desarrollarse adecuadamente mientras se van especializando y localizando a lo largo del crecimiento neurobiológico.

La afectación de las FFEE produce déficits cognitivos, sociales y conductuales que repercuten en la independencia y autonomía de las actividades de la vida diaria (Goldenberg, Oder, Spatt y Podreka, 1992). 

¿Cómo se desarrollan las funciones ejecutivas?

Las FFEE se empiezan a desarrollar en el primer año de vida y continúan desarrollándose hasta la adolescencia tardía y la primera juventud. Por esto, en la mayoría de los casos, la disfunción ejecutiva en niños con problemas en estas áreas (TDAH, Traumatismos Cranioencefálicos, Síndrome Tourette, etc.)  no se hace  evidente hasta muchos años después. Esto pone de  manifiesto, la importancia del lóbulo frontal en el control de las funciones ejecutivas y la vulnerabilidad de éste ante algunos problemas de origen neurobiológico.

Es difícil interpretar el desarrollo cerebral en la infancia debido, no solo, a las inconsistencias en la definición y operativización del constructo de función ejecutiva, sino además por el rápido desarrollo de éstas en la etapa infantil (Welsh y Pennington, 1988). Kelly (2000) describió diferentes ritmos de desarrollo de las funciones ejecutivas en la infancia. Según este autor, entre los 9 y 13 se desarrollan aspectos relacionados con la planificación y el uso de estrategias, mientras que la capacidad de coordinación y organización motora y la formación de conceptos verbales se desarrollan plenamente entre los 7 a los 11 años. Los procesos de fluencia y velocidad de respuesta se desarrollan entre los 7 y los 13 años.

Por otro lado, los procesos cognitivos que conforman la función ejecutiva maduran y se van desarrollando ritmos diferentes de manera específica (Anderson, 2002). Los procesos de atención y la velocidad de procesamiento se desarrollan en la adolescencia, con un rápido desarrollo entorno a los 7-9 años y a los 15 años. La flexibilidad cognitiva y monitorización se adquieren en la infancia tardía y la adolescencia temprana.  El último proceso en finalizar su desarrollo es el establecimiento de objetivos, entre los 11 y 12 años de edad. Los procesos de atención se desarrollan durante la infancia, mientras que el procesamiento de la información, la capacidad para establecer metas y objetivos y la flexibilidad cognitiva maduran hacia los 12 años de edad. La mayoría de éstos procesos no se adquieren hasta la adolescencia y la edad adulta.

¿Cómo podemos ayudar a nuestros hijos/alumnos con dificultades en el funcionamiento ejecutivo a ser más autónomos en sus aprendizajes?

En el control de la Atención

Dawson and Guare (2004) así como Ylvisaker y Feeney (2002) han descrito varias estrategias con el objetivo de rehabilitar los déficit de atención en la infancia. La eficacia de estos enfoques no ha sido evaluada. Dawson y Guare (2004) sugieren pautas de modificación del entorno para mejorar el nivel de atención, así como para mejorar la capacidad de control de la inhibición de respuesta en la escuela:

Estrategias para mejorar la atención:

·         Enseñar al niño a tomar consciencia de los tiempos de inicio y finalización de una tarea para aumentar la persistencia en el trabajo

·         Dividir las tareas en subtareas y permitir un tiempo de descanso después de la realización de casa subtarea

·         Asegurarse y señalar a los alumnos cuando deben estar atentos

·         Enseñar a nuestros hijos o los alumnos cuáles son sus limitaciones de atención, de modo que puedan regular y controlar los descansos entre tareas

·         Ayudar a diseñar un plan de trabajo a la hora de ponerse a hacer deberes

·         Enseñar a que tomen consciencia de qué aspectos o estímulos les ayudan a mantenerse motivados para mantener la atención

·         Transferir poco a poco la responsabilidad al niño para incentivar la autonomía

Estrategias para aumentar la inhibición de respuesta:

·         Hablar con nuestro hijo sobre las conductas de impulsividad que presenta

·         Intentar buscar una conducta sustitutiva

·         Utilizar estrategias que refuercen la utilización y puesta en práctica de la conducta sustitutiva

·         Incrementar la supervisión

·         Ignorar la conducta impulsiva y reforzar la conducta sustitutiva

·         Utilizar poco a poco el refuerzo intermitente y disminuir la supervisión

En la planificación/establecimiento de metas

Dawson y Guare (2004) proponen para trabajar los problemas de planificación las siguientes pautas

1.     Realizar programas o planificaciones horarias,

2.     Dividir y fragmentar las tareas o proyectos largos en tareas más cortas,

3.     Asignar una fecha para la entrega

4.     Realizar preguntas al niño con el objetivo de hacerle pensar que pasos son los necesarios para realizar la tarea (por., ej: ¿Por dónde empezarás la tarea?,¿qué pasos es mejor seguir?, ¿Cuánto tiempo estimas que vas a tardar?).

Por otro lado, para trabajar las dificultades de organización, un elemento fundamental es el uso de esquemas de organización, mapas conceptuales, resúmenes, etc. como sistema para organizar las actividades escolares. Por ejemplo, otras estrategias para ayudar a la organización podrían ser el uso de carpetas de diferentes colores con el fin de identificar qué trabajos son los que faltan por finalizar y aquellos que ya se han realizado. Para instaurar el uso de este tipo de estrategias, es importante la supervisión externa y reforzar positivamente su utilización. Una vez, el niño ha adquirido correctamente una estrategia, el siguiente paso es introducir otro tipo de ayudas con el fin que sepa organizarse correctamente, así mismo la supervisión ira diluyéndose y se introducirá el refuerzo intermitente. 

Marta Sanz Palau

Neuropsicòloga

Col. num. 21329

M'agrada la família que m'ha tocat

 

Aquesta setmana vull fer referència al llibre de la psicòloga Carme Thió de Pol, “M’agrada la família que m’ha tocat” .

Es tracta d’un recull de qüestions tractades en grups de reflexió amb pares i mares. Al llarg del llibre s’exposen situacions que sorgeixen des de la quotidianitat de les famílies que hi participen. Per això és ben segur que trobarem similituds amb les nostres pròpies experiències.

Aquest llibre ens ajuda a entendre com raonen els nens, com reaccionen, els diferents ritmes de maduració que tenen... D’altra banda també ens ajuda a entendre les expectatives que tenim els adults dels infants i com responem davant d’ells.

En aquestes pàgines, Carme Thió tracta temes com la comunicació, l’agressivitat o la gelosia i ens proposa noves visions i intervencions útils tant per pares i mares com per educadors/res.

Ana Miralles Fusté

Psicòloga COPC 17787

Recomendación lectura divertida

Esta semana nos apetece recomendaros un libro de lectura para vuestros peques. Se trata de "La cocina de los monstruos", una saga de libros "asquerosamente horripilantes" en la que los niños podrán leer diferentes historias que suceden en una escuela y tienen como protagonista a un chef zombi. Es una serie de literatura infantil que atraerá a los pequeños a leer, desarrollar su imaginación y pasar un rato divertido. Además de conocer recetas exclusivas de lo más espeluznantes...

En su página web oficial podemos encontrar juegos divertidos y acceso a la compra on line de los libros.

¡Esperamos que sea de vuestro agrado!

Anna Claret i Martín 

Psicóloga Infantil y Juvenil

COPC 11258

 

http://www.lacocinadelosmonstruos.es/ 

Halloween o Castanyada?

Aquesta setmana el debat de les mares i els pares amb els seus fills o amb altres familiars sobre com celebraran aquest cap de semana el Pont de Tot Sants, està servit. Hi ha per tots els gustos: només farem la castanyada, no farem res, Halloween és de fora, Halloween és divertit… Però darrera d’una simple celebració com aquesta es posen en marxa diferents mecanismes d’afrontament a la novetat.

La pregunta és: cal triar entre dues festes? Per què? Vivim en un món globalitzat on la influencia de les diferents cultures està a l’ordre del dia. Triar significa excloure i amb l’exclusió normalment es perd. La proposta és agafar allò que ens faci sentir bé i que ens faci gaudir del temps amb la família/amics.

Una opció podria ser mantenir la tradició i celebrar la castanyada. Aquesta la podem celebrar el dia 1 de novembre amb la família. És un bon dia per consolidar vincles: la família es reuneix, s’elaboren i degusten menjars típics i es passa un bon dia. L’elaboració dels panellets amb els petits i no tan petits de casa resulta una activitat que, sense adonar-nos-en, a més de treballar els lligams familiars permet que els nens realitzin activitats estimulants:  

• elaborar la massa exigeix conèixer les unitats de mesura (matemàtiques) i seguir unes passes de manera ordenada (control de la impulsivitat, treball seqüencial)
• si seguim la recepta de manera escrita, estem treballant la comprensió lectora
• es treballa el vocabulari dels aliments i estris de la cuina
• estem reforçant la cultura de l’esforç: estàs fent alguna cosa que requereix temps i esforç i a canvi tindràs un dolç per menjar i compartir (educació en valors)
• augmentem l’autoestima dels nens, ja que si oferim a familiars i amics allò que el nen ha fet, ell se sentirà content i orgullós
• la motivació augmenta per tastar aliments nous ja que si ells els han preparat tindran més interès  

Una altra seria celebrar Halloween la nit del 31 d’octubre, i aquesta es pot fer amb els amics. Pot ser un bon moment per celebrar una festa a casa amb amics que també tenen criatures. Per la majoria dels nens disfressar-se és un esdeveniment màgic i els agrada moltíssim. Podem demanar als no tan menuts que ens ajudin a crear una atmosfera de misteri a casa o allà on ho celebrem: podem usar caixes, rotlle de paper higiènic... Amb  la posada en escena estem creant un clima on la criatura es veu immersa a un món màgic, misteriós. També serà un bon moment per crear un joc de pistes, fet que als nens els desperta la curiositat i l’entusiasme per aprendre o inventar històries, potenciant la creativitat i la imaginació.

No és important què celebrar sinó com. Qualsevol activitat en un nen pot esdevenir d’allò més fantàstica i divertida, sempre i quan nosaltres, els adults, també hi posem la nostra motivació.

És fonamental com a adults respectar-nos què sentim i què volem fer. Darrere d'una simple celebració estan els nostres valors connectats directament als nostres esquemes, que són els que ens permeten funcionar i prendre decisions a diari. Els esquemes ens fan funcionar com a persones tradicionals, obertes... Als adults ens costa molt canviar els esquemes, ens acostuma a costar a flexibilitzar-nos i readaptar-nos, ja que encara que parlem només d'una celebració, estem parlant, en el fons, d'un canvi, i els canvis, costen. Tant si volem celebrar molt com poc és important expressar-ho als nens perquè entenguin per què sí o per què no.  També és important posar-nos en la pell dels menuts, ja que si bé per a nosaltres, els adults, algunes celebracions ens venen de nou, la seva realitat en la què tot el món és accessible en un sol clic, és diferent.

Així que sigui quina sigui l’elecció, l’important és gaudir d’un bon dia!

Anna Claret i Martín

Psicòloga Infantil i Juvenil

COPC 11258

Pautas para evitar el déficit de autoestima en niños

Para evitar el déficit de autoestima en los hijos

Recomendaciones para padres

 Tratarles con cariño. Comunicarnos con respeto.

• Sustituir el “eres” por el “estás”, concretando la conducta y no etiquetando: no es que seas desordenado sino que cuando no ordenas la habitación…
• Resaltar aspectos positivos (especialmente que tengan que ver con él) ayudándole a que se forme un adecuado autoconcepto de él mismo: qué bien se te da… Refuerzo positivo.
• Valorar el esfuerzo y no sólo el resultado. Evitar informar de una falta de capacidad frente a un fracaso.
• Ayudarle a aceptar sus limitaciones. Evitar comparaciones. Nadie es perfecto y es normal que ciertas actividades/ asignaturas, etc. le cuesten.
• Ayudarle para que se fije metas realistas.
• Poner límites, establecer responsabilidades, pedir favores, darle confianza… así le facilitamos oportunidades de éxito.
• Ayudarle a resolver problemas sociales y de la vida diaria, para que sea más autónomo.
• Recordar experiencias pasadas en las que tuvo éxito.
• Ayudarle a conseguir éxito social. Muy importante que al menos tenga un amigo. Fomentar asertividad.
• Educar en comportamientos prosociales. Ayudar a los demás repercute en el positivo autoconcepto.
• Dedicarles un tiempo especial. Prestar atención individualizada, atender a lo que nos dice, dedicar un tiempo individualizado a poder ser diario (a solas con cada padre y sin otros hermanos) con la intención de divertirnos. Esta estrategia además mejora los celos entre hermanos y el comportamiento/ obediencia.
• Interesarnos por sus intereses y gustos. Hacerle sentir especial, diferente, e interesante. Que se sienta orgulloso de ser quien es.

Para evitar el déficit de autoestima en los alumnos

Recomendaciones para profesores

• No esperar el mismo resultado académico para todos los alumnos.
• Establecer planificaciones realistas de trabajo.
• Aceptar sus limitaciones y valorar más el esfuerzo que el éxito.
• Facilitar la posibilidad de elección.
• Fomentar la autonomía del alumno.
• Establecer normas claras y explícitas de la conducta.
• Dar al alumno confianza y responsabilidades.
• Facilitar que el alumno se sienta aceptado y respetado.
• Fomentar las tareas en grupo. Es importante que el niño esté bien integrado socialmente con sus compañeros.
• No corregir al alumno delante de los demás compañeros, mejor en privado.
• Elogiar adecuadamente (explicando el motivo) al alumno delante de los compañeros.
• Trabajar en colaboración con los padres y resto de profesorado.
• Reconocer delante de los alumnos que los profesores también comenten errores y que nadie es perfecto.
• Dar a los alumnos muestras de afecto y hacerles sentir importantes.

(Bermúdez, 2001)

Alejandra Raventós

Psicóloga infanto-juvenil

Nº COPC 15746

El meu fill ha d'anar al psicòleg?

 Algun cop he escoltat el comentari que com més ens mirem un nen, més coses li trobem. El cert és que actualment els professionals disposem de més eines i tècniques per poder fer una detecció precoç dels problemes dels infants. En el camp que més hores hi dedico, la neuropsicologia, hi ha hagut un avenç molt i molt important des de fa relativament pocs anys. Els que rondem els 30-40 anys recordarem al company/companya que compartia amb nosaltres la classe i no treballava, es portava malament, feia moltes faltes, llegia molt a poc a poc... Hem crescut pensant que aquestes dificultats eren “normals” i aquest és un argument que sentim a la consulta: “tota la vida n’hi ha hagut”, “abans no es mirava com ara”...

Des del punt de vista professional hem d’estar molt agraïts a totes les persones que han estat treballant concretament en la neuropsicologia/psicologia infantil, ja que ara podem ajudar i amb qualitat i excel·lència a aquests nens.

El desconeixement ens pot fer pensar que són nens sense cap interès, que no els importa suspendre o aprovar, que només es fixen en el que ells volen, que són tossuts... És en aquest moment quan sóc conscient de la importància de la nostra feina: ajudar i donar eines.

Els nens es passen la mateixa jornada laboral que els adults a les classes. Han d’estar atents i receptius, ser flexibles per canviar l’atenció en les diferents assignatures, treballar les habilitats socials amb el grup d’iguals, fer esport, mantenir una bon postura, ser correctes al parlar, compartir... I quan arriben a casa, si abans no han passat per l’extraescolar del dia, cal que es posin a fer deures i continuar treballant allò que han fet durant tota la jornada.

Ara, per un moment, fem-nos empàtics i posem-nos a la pell d’un nen, que a més a més, té dificultats específiques per l’aprenentatge. Als pares i mares els explico que anar a l’escola és una carrera de resistència, i que aquests nens en comptes d’anar en igualtat de condicions, els demanem arribar al mateix lloc, a la mateixa hora però amb una motxilla que pot anar carregada amb una, dues, tres o més pedres. Pensant en aquesta comparació, podem mantenir que els nens realment NO volen fer bé les coses? Potser hem de canviar el punt de vista.

Els nens amb dificultats d’aprenentatge o dificultats emocionals volen fer bé les coses i tenen ganes d’aprendre, però sovint el món se’ls fa molt complex i cal que vagin desxifrant minut a minut allò que se’ls demana i sovint, no poden resoldre-ho tot.

El nostre equip està format per diferents professionals per poder atendre de manera específica cada dificultat del nen. No tots els nens que tenen dificultats a l’escola són nens que han de fer un tractament especialitzat. Hi ha nens que poden manifestar dificultats a l’escola i no tenir cap problema d’aprenentatge, per això és important fer diagnòstic exhaustiu i acurat per conèixer la causa. Ens podem trobar davant de nens que tinguin unes dificultats neuropsicològiques que els dificultin els aprenentatges, o nens que a nivell emocional no tinguin unes bones estratègies i se’ls hagi de fer un acompanyament més clínic, o nens que no tenen cap problema i no cal pautar-los cap tipus d’intervenció. És important que els professionals siguin persones formades, amb experiència i facin sentir confiança a la família amb allò que es transmet. Per a nosaltres és fonamental treballar amb bona coordinació (i armonia) amb la família i l’escola, ja que la nostra intervenció ha de ser el més ecològica possible, entenent que allò que treballa amb nosaltres a la sessió li ha de servir per la seva vida fora de la nostra consulta.

Ser atès per més d’un professional als pares pot causar angoixa ja que es pot viure com tenir un fill “multiproblemàtic”. La psicologia ha anat evolucionant i cada vegada més els professionals ens especialitzem en unes determinades patologies/dificultats per poder treballar de manera més acurada en cada cas. És per això que actualment som molts els que treballem en la psicologia infantil i ho fem des de diferents vessants, tècniques i enfocaments. Des del nostre equip el que valorem com a prioritari és que cada família pugui trobar el/la terapeuta amb què se senti més còmode i pugui haver un bon intercanvi d’informació i treball plegats. Les sessions han de ser còmodes per totes els que hi intervenim i cal viure-ho com un recurs en benefici de tots. La nostra funció és l’acompanyament i assessorament en unes dificultats específiques. No som els pares ni els mestres dels nens, som professionals que creiem en el potencial de qui tenim al davant i treballarem per aconseguir el benestar en totes les esferes de la persona, en aquest cas, petita (gran) persona. Esperem que si mai necessiteu algú per acompanyar-vos, tingueu una bona experiència amb el nostre suport.

Anna Claret i Martín

Psicòloga Infantil i Juvenil

COPC 11258

Adopció: l'abandonament. Entrada a la vida dels nens. Algunes repercusions en el desenvolupament i en la vinculació.

Els cadells humans, és a dir els bebès, a diferència d’ altres animals, neixem amb tres immadureses bàsiques: la del sistema nerviós -desenvolupament insuficient del córtex-, la immunològica  (de les defenses)  i l’enzimàtica (dels principis actius que fan possibles les diverses funcions orgàniques). És per això que els nadons humans necessitem els adults de forma constant per sobreviure. El desenvolupament  insuficient és compensat pels progenitors, principalment per la mare que el protegeix i modela transferint-li, al menys en part, la seva pròpia organització cerebral.

Per fer possible el  procés de maduració bàsica és necessari doncs el procés de maternatge, al qual diferents autors han donat diferents noms, tots prou expressius: vincle afectiu (Bowlby), preocupació maternal primària (Winnicot), teixit o trama afectiva (Rof Carballo). Els processos i funcions descrits amb aquests noms fan referència al paper imprescindible i definitiu del entorn en el desenvolupament del bebè, per ser més precisos, l’entorn immediat format per les persones que   el cuiden i per els estímuls sensorials que li arriben del medi a través dels sentits, de la percepció; aquestes persones i aquests estímuls li han de proporcionar seguretat, restablint l’equilibri que sent trencat quan té gana, son, fred o calor, dolor... Per respondre a aquestes necessitats el nadó té com úniques eines el plor, el reflex de succió per xuclar, el de pressió per agafar i alguns moviments molt primitius no voluntaris.

Així doncs quan un nadó vol satisfer les seves necessitats de supervivència i restablir el seu equilibri, posa en marxa els seus instints: plora i s’agita, i no es calma fins que no obté una resposta que li retorna l’equilibri. D’aquesta manera comença la seva interacció amb l’ exterior, amb els altres, comença a percebre, comencen a evolucionar les seves sensacions, al ritme de les respostes del medi.

I les respostes poden ser adequades o no, suficients o no, satisfactòries o no, eficaces o no. I de la idoneïtat i qualitat de les respostes dependrà la continuïtat i forma de les demandes, reflectint la relació que es va establint entre el bebè i el món de fora.

Si un nadó troba un cuidador, gairebé sempre la mare, que respon a les seves demandes quan i com ell necessita, aprendrà a confiar, a modular les demandes i a continuar-les fent justament perquè hi confia, perquè  sent que el cuidador li retorna l'equilbri físic i psíquic. I al contrari: si en la seva entrada a la vida no troba aquest cuidador eficaç, si no responen a les seves demandes com i quan necessita, no pot aprendre ni a confiar, ni a modular les demandes ni, en casos extrems a continuar-les fent perquè deixen de tenir sentit. Aquest és el risc dels nens en institucions o medis carenciats, amb mares no competents, aquests són els nens que arriben en adopció

Observant el procés de maternatge amb detall veiem que comencen aquí a definir-se tres característiques bàsiques dels humans: la consciència, el sentit del temps i la memòria, que ho estructura tot.  La consciència entesa com el procés que implica la interacció entre individu i entorn - jo existeixo, se que existeixo si el que faig te resposta, si em miren, si algú m’escolta-; el temps com la relació entre el moment de sentir la necessitat i el moment en que és satisfeta i per últim la memòria, generada per aquesta repetició en cercle demanda/resposta, vehiculada per els sentits, per la percepció; memòria sensorial, memòria del cos.

De tot aquest procés d’entrada a la vida se'n deriven també els diferents tipus de vincles que els  nadons estableixen, que es construeixen des que neixen i queden fixats cap als dos anys.

(Bowlby, Ainsworth, Griffin & Bartholomew)

Parlem de nens amb vincles segurs quan veiem que son capaços de recórrer als seus cuidadors en situacions que els provoquen angoixa o por. Son nens confiats, estables, carinyosos, positius... 

En segon lloc parlem de nens amb vincles evasius quan veiem que mostren desinterès o indiferència cap als cuidadors quan estan angoixats; les seves experiències passades els porten a deduir que seran  desplaçats, desatesos. Son nens insegurs, distants, tenen por de la intimitat i tenen dificultats per dependre dels altres. 

Finalment, en tercer lloc, trobem els nens amb vincles ansiosos o ambivalents que responen a les separacions amb angoixa intensa barrejant comportaments d’acostament al adult amb altres de protesta, enuig o resistència. Tenen un fort desig de intimitat, d’exclusivitat, barrejat amb inseguretat i desconfiança.

Com a conseqüència també de les seves primeres experiències, els nens abandonats, que arriben a les famílies que adopten, presenten en un percentatge molt elevat vincles evasius o insegurs o  ansiosos i ambivalents. El primer objectiu de les famílies hauria de ser reparar-los i començar a establir patrons de relació de confiança. Per això els especialistes recomanem, sense tenir en compte la edat dels nens, la dedicació exclusiva de la família durant el primer any, i deixar per més tard la entrada a l'escola.

Concepció Moya

Psicóloga, terapeuta i especialista en adopcions.

COPC 2471

IMPORTÀNCIA DELS CONTROLS DE SEGUIMENT EN NENS DE RISC

IMPORTÀNCIA DELS CONTROLS DE SEGUIMENT EN NENS DE RISC

En la línia de l’anterior publicació sobre prematuritat, de la psicòloga Marta Sanz, i aprofitant que en la darrera sessió clínica amb Pediatria de l’I.U. Quiron- Dexeus vàrem discutir sobre aquest tema, aquesta setmana volem remarcar la importància dels controls de seguiment en “nens de risc”.

Quins són els anomenats “nens de risc”?

Anomenem nens de risc a aquells nens que durant el seu període pre, peri i postnatal (inclou l’embaràs, el part i els primers mesos de vida) han aparegut factors de risc que poden frenar el seu desenvolupament psicomotor normal.

Quins són alguns d’aquests factors de risc?

Distingim dos tipus de factors de risc:

Biològics: prematuritat, infeccions, malalties metabòliques, Creixement Intrauterí Retardat (CIR), Perímetre Cefàlic inferior o superior a la normalitat, Cromosopaties (com el Síndrome de Down), etc.

Psicosocials:  progenitors afectats per alguna malaltia o retard mental, alcoholisme o drogoaddicció, famílies desestructurades, depressió materna pre o postpart, etc.

En què consisteixen els controls de seguiment?

En els controls de seguiment el neuropsicòleg/psicòleg proporciona acompanyament a les famílies orientant als pares en els problemes de la vida quotidiana i els aspectes emocionals. D’altra banda valora el desenvolupament de les funcions cognitives del nen.

Per què és recomanable realitzar seguiments de control d’aquests nens?

De vegades les famílies d’aquests nens manifesten ansietat, inseguretat, sentiments de sobreprotecció cap el nen, etc.

Altres ens trobem davant de patologies silents que es manifesten a llarg del temps, per exemple quan el nen està en edat escolar poden aparèixer trastorns de l’aprenentatge. A més a més sabem que l’evolució dels nens tenen millor pronòstic quant més precoç és el diagnòstic.

La prevenció és la base de la salut i ajuda a les famílies a gestionar inseguretats o ansietats que poden aparèixer.

Amb quina freqüència recomanem que es facin aquests controls?

Recomanem que es facin controls de seguiment amb nens de risc 1 ó 2 cops l’any fins els 7 ó 8 anys d’edat, ja que llavors es podran diagnosticar possibles trastorns d’aprenentatge.

Ana Miralles Fusté

Psicòloga COPC 17787