Halloween o Castanyada?

Aquesta setmana el debat de les mares i els pares amb els seus fills o amb altres familiars sobre com celebraran aquest cap de semana el Pont de Tot Sants, està servit. Hi ha per tots els gustos: només farem la castanyada, no farem res, Halloween és de fora, Halloween és divertit… Però darrera d’una simple celebració com aquesta es posen en marxa diferents mecanismes d’afrontament a la novetat.

La pregunta és: cal triar entre dues festes? Per què? Vivim en un món globalitzat on la influencia de les diferents cultures està a l’ordre del dia. Triar significa excloure i amb l’exclusió normalment es perd. La proposta és agafar allò que ens faci sentir bé i que ens faci gaudir del temps amb la família/amics.

Una opció podria ser mantenir la tradició i celebrar la castanyada. Aquesta la podem celebrar el dia 1 de novembre amb la família. És un bon dia per consolidar vincles: la família es reuneix, s’elaboren i degusten menjars típics i es passa un bon dia. L’elaboració dels panellets amb els petits i no tan petits de casa resulta una activitat que, sense adonar-nos-en, a més de treballar els lligams familiars permet que els nens realitzin activitats estimulants:  

• elaborar la massa exigeix conèixer les unitats de mesura (matemàtiques) i seguir unes passes de manera ordenada (control de la impulsivitat, treball seqüencial)
• si seguim la recepta de manera escrita, estem treballant la comprensió lectora
• es treballa el vocabulari dels aliments i estris de la cuina
• estem reforçant la cultura de l’esforç: estàs fent alguna cosa que requereix temps i esforç i a canvi tindràs un dolç per menjar i compartir (educació en valors)
• augmentem l’autoestima dels nens, ja que si oferim a familiars i amics allò que el nen ha fet, ell se sentirà content i orgullós
• la motivació augmenta per tastar aliments nous ja que si ells els han preparat tindran més interès  

Una altra seria celebrar Halloween la nit del 31 d’octubre, i aquesta es pot fer amb els amics. Pot ser un bon moment per celebrar una festa a casa amb amics que també tenen criatures. Per la majoria dels nens disfressar-se és un esdeveniment màgic i els agrada moltíssim. Podem demanar als no tan menuts que ens ajudin a crear una atmosfera de misteri a casa o allà on ho celebrem: podem usar caixes, rotlle de paper higiènic... Amb  la posada en escena estem creant un clima on la criatura es veu immersa a un món màgic, misteriós. També serà un bon moment per crear un joc de pistes, fet que als nens els desperta la curiositat i l’entusiasme per aprendre o inventar històries, potenciant la creativitat i la imaginació.

No és important què celebrar sinó com. Qualsevol activitat en un nen pot esdevenir d’allò més fantàstica i divertida, sempre i quan nosaltres, els adults, també hi posem la nostra motivació.

És fonamental com a adults respectar-nos què sentim i què volem fer. Darrere d'una simple celebració estan els nostres valors connectats directament als nostres esquemes, que són els que ens permeten funcionar i prendre decisions a diari. Els esquemes ens fan funcionar com a persones tradicionals, obertes... Als adults ens costa molt canviar els esquemes, ens acostuma a costar a flexibilitzar-nos i readaptar-nos, ja que encara que parlem només d'una celebració, estem parlant, en el fons, d'un canvi, i els canvis, costen. Tant si volem celebrar molt com poc és important expressar-ho als nens perquè entenguin per què sí o per què no.  També és important posar-nos en la pell dels menuts, ja que si bé per a nosaltres, els adults, algunes celebracions ens venen de nou, la seva realitat en la què tot el món és accessible en un sol clic, és diferent.

Així que sigui quina sigui l’elecció, l’important és gaudir d’un bon dia!

Anna Claret i Martín

Psicòloga Infantil i Juvenil

COPC 11258

Pautas para evitar el déficit de autoestima en niños

Para evitar el déficit de autoestima en los hijos

Recomendaciones para padres

 Tratarles con cariño. Comunicarnos con respeto.

• Sustituir el “eres” por el “estás”, concretando la conducta y no etiquetando: no es que seas desordenado sino que cuando no ordenas la habitación…
• Resaltar aspectos positivos (especialmente que tengan que ver con él) ayudándole a que se forme un adecuado autoconcepto de él mismo: qué bien se te da… Refuerzo positivo.
• Valorar el esfuerzo y no sólo el resultado. Evitar informar de una falta de capacidad frente a un fracaso.
• Ayudarle a aceptar sus limitaciones. Evitar comparaciones. Nadie es perfecto y es normal que ciertas actividades/ asignaturas, etc. le cuesten.
• Ayudarle para que se fije metas realistas.
• Poner límites, establecer responsabilidades, pedir favores, darle confianza… así le facilitamos oportunidades de éxito.
• Ayudarle a resolver problemas sociales y de la vida diaria, para que sea más autónomo.
• Recordar experiencias pasadas en las que tuvo éxito.
• Ayudarle a conseguir éxito social. Muy importante que al menos tenga un amigo. Fomentar asertividad.
• Educar en comportamientos prosociales. Ayudar a los demás repercute en el positivo autoconcepto.
• Dedicarles un tiempo especial. Prestar atención individualizada, atender a lo que nos dice, dedicar un tiempo individualizado a poder ser diario (a solas con cada padre y sin otros hermanos) con la intención de divertirnos. Esta estrategia además mejora los celos entre hermanos y el comportamiento/ obediencia.
• Interesarnos por sus intereses y gustos. Hacerle sentir especial, diferente, e interesante. Que se sienta orgulloso de ser quien es.

Para evitar el déficit de autoestima en los alumnos

Recomendaciones para profesores

• No esperar el mismo resultado académico para todos los alumnos.
• Establecer planificaciones realistas de trabajo.
• Aceptar sus limitaciones y valorar más el esfuerzo que el éxito.
• Facilitar la posibilidad de elección.
• Fomentar la autonomía del alumno.
• Establecer normas claras y explícitas de la conducta.
• Dar al alumno confianza y responsabilidades.
• Facilitar que el alumno se sienta aceptado y respetado.
• Fomentar las tareas en grupo. Es importante que el niño esté bien integrado socialmente con sus compañeros.
• No corregir al alumno delante de los demás compañeros, mejor en privado.
• Elogiar adecuadamente (explicando el motivo) al alumno delante de los compañeros.
• Trabajar en colaboración con los padres y resto de profesorado.
• Reconocer delante de los alumnos que los profesores también comenten errores y que nadie es perfecto.
• Dar a los alumnos muestras de afecto y hacerles sentir importantes.

(Bermúdez, 2001)

Alejandra Raventós

Psicóloga infanto-juvenil

Nº COPC 15746

El meu fill ha d'anar al psicòleg?

 Algun cop he escoltat el comentari que com més ens mirem un nen, més coses li trobem. El cert és que actualment els professionals disposem de més eines i tècniques per poder fer una detecció precoç dels problemes dels infants. En el camp que més hores hi dedico, la neuropsicologia, hi ha hagut un avenç molt i molt important des de fa relativament pocs anys. Els que rondem els 30-40 anys recordarem al company/companya que compartia amb nosaltres la classe i no treballava, es portava malament, feia moltes faltes, llegia molt a poc a poc... Hem crescut pensant que aquestes dificultats eren “normals” i aquest és un argument que sentim a la consulta: “tota la vida n’hi ha hagut”, “abans no es mirava com ara”...

Des del punt de vista professional hem d’estar molt agraïts a totes les persones que han estat treballant concretament en la neuropsicologia/psicologia infantil, ja que ara podem ajudar i amb qualitat i excel·lència a aquests nens.

El desconeixement ens pot fer pensar que són nens sense cap interès, que no els importa suspendre o aprovar, que només es fixen en el que ells volen, que són tossuts... És en aquest moment quan sóc conscient de la importància de la nostra feina: ajudar i donar eines.

Els nens es passen la mateixa jornada laboral que els adults a les classes. Han d’estar atents i receptius, ser flexibles per canviar l’atenció en les diferents assignatures, treballar les habilitats socials amb el grup d’iguals, fer esport, mantenir una bon postura, ser correctes al parlar, compartir... I quan arriben a casa, si abans no han passat per l’extraescolar del dia, cal que es posin a fer deures i continuar treballant allò que han fet durant tota la jornada.

Ara, per un moment, fem-nos empàtics i posem-nos a la pell d’un nen, que a més a més, té dificultats específiques per l’aprenentatge. Als pares i mares els explico que anar a l’escola és una carrera de resistència, i que aquests nens en comptes d’anar en igualtat de condicions, els demanem arribar al mateix lloc, a la mateixa hora però amb una motxilla que pot anar carregada amb una, dues, tres o més pedres. Pensant en aquesta comparació, podem mantenir que els nens realment NO volen fer bé les coses? Potser hem de canviar el punt de vista.

Els nens amb dificultats d’aprenentatge o dificultats emocionals volen fer bé les coses i tenen ganes d’aprendre, però sovint el món se’ls fa molt complex i cal que vagin desxifrant minut a minut allò que se’ls demana i sovint, no poden resoldre-ho tot.

El nostre equip està format per diferents professionals per poder atendre de manera específica cada dificultat del nen. No tots els nens que tenen dificultats a l’escola són nens que han de fer un tractament especialitzat. Hi ha nens que poden manifestar dificultats a l’escola i no tenir cap problema d’aprenentatge, per això és important fer diagnòstic exhaustiu i acurat per conèixer la causa. Ens podem trobar davant de nens que tinguin unes dificultats neuropsicològiques que els dificultin els aprenentatges, o nens que a nivell emocional no tinguin unes bones estratègies i se’ls hagi de fer un acompanyament més clínic, o nens que no tenen cap problema i no cal pautar-los cap tipus d’intervenció. És important que els professionals siguin persones formades, amb experiència i facin sentir confiança a la família amb allò que es transmet. Per a nosaltres és fonamental treballar amb bona coordinació (i armonia) amb la família i l’escola, ja que la nostra intervenció ha de ser el més ecològica possible, entenent que allò que treballa amb nosaltres a la sessió li ha de servir per la seva vida fora de la nostra consulta.

Ser atès per més d’un professional als pares pot causar angoixa ja que es pot viure com tenir un fill “multiproblemàtic”. La psicologia ha anat evolucionant i cada vegada més els professionals ens especialitzem en unes determinades patologies/dificultats per poder treballar de manera més acurada en cada cas. És per això que actualment som molts els que treballem en la psicologia infantil i ho fem des de diferents vessants, tècniques i enfocaments. Des del nostre equip el que valorem com a prioritari és que cada família pugui trobar el/la terapeuta amb què se senti més còmode i pugui haver un bon intercanvi d’informació i treball plegats. Les sessions han de ser còmodes per totes els que hi intervenim i cal viure-ho com un recurs en benefici de tots. La nostra funció és l’acompanyament i assessorament en unes dificultats específiques. No som els pares ni els mestres dels nens, som professionals que creiem en el potencial de qui tenim al davant i treballarem per aconseguir el benestar en totes les esferes de la persona, en aquest cas, petita (gran) persona. Esperem que si mai necessiteu algú per acompanyar-vos, tingueu una bona experiència amb el nostre suport.

Anna Claret i Martín

Psicòloga Infantil i Juvenil

COPC 11258

Adopció: l'abandonament. Entrada a la vida dels nens. Algunes repercusions en el desenvolupament i en la vinculació.

Els cadells humans, és a dir els bebès, a diferència d’ altres animals, neixem amb tres immadureses bàsiques: la del sistema nerviós -desenvolupament insuficient del córtex-, la immunològica  (de les defenses)  i l’enzimàtica (dels principis actius que fan possibles les diverses funcions orgàniques). És per això que els nadons humans necessitem els adults de forma constant per sobreviure. El desenvolupament  insuficient és compensat pels progenitors, principalment per la mare que el protegeix i modela transferint-li, al menys en part, la seva pròpia organització cerebral.

Per fer possible el  procés de maduració bàsica és necessari doncs el procés de maternatge, al qual diferents autors han donat diferents noms, tots prou expressius: vincle afectiu (Bowlby), preocupació maternal primària (Winnicot), teixit o trama afectiva (Rof Carballo). Els processos i funcions descrits amb aquests noms fan referència al paper imprescindible i definitiu del entorn en el desenvolupament del bebè, per ser més precisos, l’entorn immediat format per les persones que   el cuiden i per els estímuls sensorials que li arriben del medi a través dels sentits, de la percepció; aquestes persones i aquests estímuls li han de proporcionar seguretat, restablint l’equilibri que sent trencat quan té gana, son, fred o calor, dolor... Per respondre a aquestes necessitats el nadó té com úniques eines el plor, el reflex de succió per xuclar, el de pressió per agafar i alguns moviments molt primitius no voluntaris.

Així doncs quan un nadó vol satisfer les seves necessitats de supervivència i restablir el seu equilibri, posa en marxa els seus instints: plora i s’agita, i no es calma fins que no obté una resposta que li retorna l’equilibri. D’aquesta manera comença la seva interacció amb l’ exterior, amb els altres, comença a percebre, comencen a evolucionar les seves sensacions, al ritme de les respostes del medi.

I les respostes poden ser adequades o no, suficients o no, satisfactòries o no, eficaces o no. I de la idoneïtat i qualitat de les respostes dependrà la continuïtat i forma de les demandes, reflectint la relació que es va establint entre el bebè i el món de fora.

Si un nadó troba un cuidador, gairebé sempre la mare, que respon a les seves demandes quan i com ell necessita, aprendrà a confiar, a modular les demandes i a continuar-les fent justament perquè hi confia, perquè  sent que el cuidador li retorna l'equilbri físic i psíquic. I al contrari: si en la seva entrada a la vida no troba aquest cuidador eficaç, si no responen a les seves demandes com i quan necessita, no pot aprendre ni a confiar, ni a modular les demandes ni, en casos extrems a continuar-les fent perquè deixen de tenir sentit. Aquest és el risc dels nens en institucions o medis carenciats, amb mares no competents, aquests són els nens que arriben en adopció

Observant el procés de maternatge amb detall veiem que comencen aquí a definir-se tres característiques bàsiques dels humans: la consciència, el sentit del temps i la memòria, que ho estructura tot.  La consciència entesa com el procés que implica la interacció entre individu i entorn - jo existeixo, se que existeixo si el que faig te resposta, si em miren, si algú m’escolta-; el temps com la relació entre el moment de sentir la necessitat i el moment en que és satisfeta i per últim la memòria, generada per aquesta repetició en cercle demanda/resposta, vehiculada per els sentits, per la percepció; memòria sensorial, memòria del cos.

De tot aquest procés d’entrada a la vida se'n deriven també els diferents tipus de vincles que els  nadons estableixen, que es construeixen des que neixen i queden fixats cap als dos anys.

(Bowlby, Ainsworth, Griffin & Bartholomew)

Parlem de nens amb vincles segurs quan veiem que son capaços de recórrer als seus cuidadors en situacions que els provoquen angoixa o por. Son nens confiats, estables, carinyosos, positius... 

En segon lloc parlem de nens amb vincles evasius quan veiem que mostren desinterès o indiferència cap als cuidadors quan estan angoixats; les seves experiències passades els porten a deduir que seran  desplaçats, desatesos. Son nens insegurs, distants, tenen por de la intimitat i tenen dificultats per dependre dels altres. 

Finalment, en tercer lloc, trobem els nens amb vincles ansiosos o ambivalents que responen a les separacions amb angoixa intensa barrejant comportaments d’acostament al adult amb altres de protesta, enuig o resistència. Tenen un fort desig de intimitat, d’exclusivitat, barrejat amb inseguretat i desconfiança.

Com a conseqüència també de les seves primeres experiències, els nens abandonats, que arriben a les famílies que adopten, presenten en un percentatge molt elevat vincles evasius o insegurs o  ansiosos i ambivalents. El primer objectiu de les famílies hauria de ser reparar-los i començar a establir patrons de relació de confiança. Per això els especialistes recomanem, sense tenir en compte la edat dels nens, la dedicació exclusiva de la família durant el primer any, i deixar per més tard la entrada a l'escola.

Concepció Moya

Psicóloga, terapeuta i especialista en adopcions.

COPC 2471

IMPORTÀNCIA DELS CONTROLS DE SEGUIMENT EN NENS DE RISC

IMPORTÀNCIA DELS CONTROLS DE SEGUIMENT EN NENS DE RISC

En la línia de l’anterior publicació sobre prematuritat, de la psicòloga Marta Sanz, i aprofitant que en la darrera sessió clínica amb Pediatria de l’I.U. Quiron- Dexeus vàrem discutir sobre aquest tema, aquesta setmana volem remarcar la importància dels controls de seguiment en “nens de risc”.

Quins són els anomenats “nens de risc”?

Anomenem nens de risc a aquells nens que durant el seu període pre, peri i postnatal (inclou l’embaràs, el part i els primers mesos de vida) han aparegut factors de risc que poden frenar el seu desenvolupament psicomotor normal.

Quins són alguns d’aquests factors de risc?

Distingim dos tipus de factors de risc:

Biològics: prematuritat, infeccions, malalties metabòliques, Creixement Intrauterí Retardat (CIR), Perímetre Cefàlic inferior o superior a la normalitat, Cromosopaties (com el Síndrome de Down), etc.

Psicosocials:  progenitors afectats per alguna malaltia o retard mental, alcoholisme o drogoaddicció, famílies desestructurades, depressió materna pre o postpart, etc.

En què consisteixen els controls de seguiment?

En els controls de seguiment el neuropsicòleg/psicòleg proporciona acompanyament a les famílies orientant als pares en els problemes de la vida quotidiana i els aspectes emocionals. D’altra banda valora el desenvolupament de les funcions cognitives del nen.

Per què és recomanable realitzar seguiments de control d’aquests nens?

De vegades les famílies d’aquests nens manifesten ansietat, inseguretat, sentiments de sobreprotecció cap el nen, etc.

Altres ens trobem davant de patologies silents que es manifesten a llarg del temps, per exemple quan el nen està en edat escolar poden aparèixer trastorns de l’aprenentatge. A més a més sabem que l’evolució dels nens tenen millor pronòstic quant més precoç és el diagnòstic.

La prevenció és la base de la salut i ajuda a les famílies a gestionar inseguretats o ansietats que poden aparèixer.

Amb quina freqüència recomanem que es facin aquests controls?

Recomanem que es facin controls de seguiment amb nens de risc 1 ó 2 cops l’any fins els 7 ó 8 anys d’edat, ja que llavors es podran diagnosticar possibles trastorns d’aprenentatge.

Ana Miralles Fusté

Psicòloga COPC 17787

PREMATURIDAD: ¿Cómo afecta al desarrollo de nuestros hijos?

En los últimos años, gracias a los avances médicos en cuidados intensivos neonatales, hemos asistido a una disminución significativa de la tasa de mortalidad en los niños prematuros. En Estados Unidos, se ha pasado de una tasa de mortalidad del 12/1000 nacimientos a un 7/1000 nacimientos.  No obstante, los niños que consiguen sobrevivir a las complicaciones médicas perinatales, a menudo son nacidos antes de término,  con una baja edad gestacional y bajo peso al nacer  lo que, en conjunto, a menudo les conlleva distintas complicaciones médicas y en el desarrollo en general.

De acuerdo con los datos del Centro Nacional de Estadística en el 2005 en EUA (Hamilton et al. 2006), los niños con bajo peso al nacer (<2,500 g) o muy bajo peso al nacer (<1,500 g) representan el 8,2% y 1.5% de los casos respectivamente. Los niños con peso extremadamente bajo al nacer representan un 0.4% (>750gr). De estos, se calcula una supervivencia del 80% de los casos de prematuros extremos.  Del mismo modo, los niños nacidos pretérmino (<32 semanas de edad gestacional), o prematuros extremos (<29 semanas de edad gestacional), representan el 12.7% y el 2% respectivamente.

Desafortunadamente, esta disminución de la mortalidad ha evolucionado en paralelo a un aumento de las alteraciones en el neurodesarrollo de los niños prematuros, que incrementan a menor edad gestacional y menor peso al nacer. Entre ellas encontramos complicaciones como: la parálisis cerebral, sepsis, patología pulmonar, endocoletiasis y alteraciones neurológicas (hidrocefalia, dilatación ventricular, alteraciones sustancia blanca) que pueden conllevar un espectro amplio de distinta gravedad de déficits cognitivos en edad escolar.

Algunos estudios (Taylor et al., 2004), destacan que incluso los niños prematuros extremos con un neurodesarrollo aparentemente “normal”, a menudo sufren dificultades en los aprendizajes académicos a largo plazo, especialmente en áreas como  las matemáticas. Estas dificultades académicas se deben en su mayoría a las alteraciones cognitivas en cuanto al rendimiento cognitivo general (CI) y de manera más específica en los dominios de la atención y el funcionamiento ejecutivo.

Estos déficits en funciones cognitivas como la atención y el funcionamiento ejecutivo se deben, mayoritariamente, a disfunciones neurobiológicas asociadas a sufrimiento fetal y periodos de deprivación de oxígeno y/o glucosa en fases muy tempranas del desarrollo. Por lo tanto, en muchos casos estas dificultades pueden ser explicadas por correlatos anatómicos cerebrales debido a agresiones en fases iniciales del neurodesarrollo (formación de neuronas, migración, formación de nuevas sinapsis y circuitos cerebrales). 

¿Qué dificultades pueden aparecer en la edad escolar?

En general, las dificultades no suelen detectarse hasta los inicios de la escolarización primaria, cuando se observa de manera más destacada la dificultad en la adquisición de algunos aprendizajes en comparación con el resto de compañeros de su misma edad.

Las habilidades cognitivas implicadas en los aprendizajes son múltiples. Así, la adquisición de aprendizajes curriculares como la lectura, deletreo, escritura, cálculo, razonamiento matemático, técnicas de estudio,  etc. implican capacidades cognitivas concretas como planificación, abstracción, secuenciación, velocidad de procesamiento, aritmética llevadas a cabo por áreas y circuitos cerebrales específicos.

En niños prematuros suele ser frecuente que, aun teniendo un CI dentro de la media de la normalidad, aparezcan problemas en los aprendizajes durante la edad escolar. Esto se debe a una disfunción ejecutiva y déficit atencional debido a la afectación en el proceso de neurodesarrollo que conlleva dificultades en el razonamiento y resolución de problemas en general en el día a día del niño/a.

Por ello, es importante detectar las dificultades escolares e intervenir de forma precoz, puesto que, a diferencia de las clásicas concepciones que apoyan tópicos y etiquetas como “ya madurará”, “tenemos que dejarle tiempo”, “él solo se pondrá al nivel”, “es inmaduro”, etc. hoy en día los avances científicos demuestran la importancia de la intervención precoz para la eficacia del tratamiento a nivel neuropsicológico y psicopedagógico que englobe la intervención directa con el niño así como un asesoramiento a padres y escuela como parte fundamental del tratamiento.

¿Cómo puede influir en su desarrollo social, emocional y conductual?

Cuando hablamos de dificultades sociales y emocionales nos referimos a los problemas que puedan aparecer en el niño al interaccionar con su entorno (escolar, amistades, etc.), cumplir  normas, socializarse de forma adecuada, resolver conflictos emocionales de forma razonada y estable, poder regular su conducta, etc.  En general, es normal que algunos niños tengan dificultades para autorregular su comportamiento y a menudo se salten normas o actúen inadecuadamente.

No obstante, los niños prematuros suelen tener con más frecuencia dificultades en estrategias de afrontamiento y manejo de problemas emocionales asi como dificultades para estar tranquilos, comer y dormir bien. Para ello, es importante hacer un seguimiento hasta la juventud para evitar dificultades en la autoestima y habilidades sociales.

Por otro lado, los estudios demuestran una mayor incidencia de casos de Trastorno por Déficit de Atención con Hiperactividad (TDAH) en niños con premautirdad y bajo peso al nacer, a menudo por la sintomatología clínica y los procesos neurobiológicos que tienen en común, es decir, en los aspectos atencional y de funcionamiento ejecutivo y los circuitos fronto-subcorticales. Además, se ha descrito una mayor incidencia de un perfil de TDAH de subtipo disatencional.

¿Qué podemos hacer para ayudar a nuestro hijo?

Hoy en día la mayoría de intervenciones específicas en niños prematuros, están centradas en mejorar su rendimiento a través de una estimulación cognitiva para trabajar y compensar sus dificultades.

Las intervenciones a largo plazo van dirigidas a ayudar al niño a medida que éste va creciendo y el nivel de exigencia escolar va aumentando. Cabe destacar, que el inicio de cualquier intervención neuropsicológica debe partir de un estudio neuropsicológico completo, que evalúe el  perfil cognitivo, emocional y conductual de cada niño de manera individualizada para plantear objetivos de tratamiento específicos.

En general, los objetivos terapéuticos a intervenir se centran en:

-      -  Intervención dirigida a padres: pautas de manejo de conducta, psicoeducación

-       - Intervención dirigida al niño: estimuación cognitiva, técnicas de estudio, intervención en funciones ejecutivas y atencionales

-      - Intervención dirigida al colegio: asesoramiento y pautas a escuela

Finalmente, la colaboración conjunta entre los padres y los profesionales de la educación y sanidad que intervienen en el desarrollo del niño es fundamental para asegurar la eficacia del tratamiento.

Marta Sanz Palau

Neuropsicóloga

N.Col. 21329

Referencias

1.    Hamilton, B. E., Martin, J. A., & Ventura, S. J.,2006. Births: Preliminary data for 2005. Health E-Stats. Retrieved November 21. www.cdc.gov/nchs/products/pubd/hestats/prelimbirths05/prelimbirths05.htm

2.     March of Dimes: Prematurity, born too soon, too small: Perinatal epidemiology research initiative. March of Dimes Research Annual Report: The Promise of Science, March of Dimes Birth Defects Foundation, White Plains, NY 1998.

3.     Bennett FC. Developmental outcomes. In Neonatology, Pathophysiology, and Management of the Newborn, eds Avery GB, Fletcher M and MacDonald MG. Lippincott, Williams, & Wilkins, Philadelphia, PA 1999, 1479-1497.

4.     Owen, 2010. Pediatric Neuropsychology. Chapter 2. Taylor, G. Children with Very Low Birthweight or Very Preterm Birth

Para saber más...

http://jama.jamanetwork.com/article.aspx?articleid=195181

http://www.medscape.com/viewarticle/461571_3

Síndrome Postvacacional

A la tornada de les vacances d’estiu, coincidint amb el període de vacances més llarg de l’any, moltes persones es poden sentir cansades, tristes o irritables a l’hora d’afrontar les tasques quotidianes que abans del període vacacional resolien sense cap problema. El conjunt de signes i símptomes de malestar físic i/o emocional que acompanyen la tornada a la vida laboral és el que es coneix amb el nom de síndrome postvacacional.

Aquests símptomes poden arribar a causar un malestar intens que fan que la persona que els pateix demani ajuda mèdica/psicològica per pal·liar-los al sentir un malestar intens.

La presentació pot variar d’una persona a una altra però les queixes més comunes són cansament, fatiga, apatia, irritabilitat, angoixa, tristor, somnolència, insomni, manca de concentració, dolors i queixes físiques... Aquests símptomes no superen les dues setmanes de durada i no es considera un trastorn greu. Si persisteix la simptomatologia caldrà recórrer a l’opinió d’un especialista ja que podria estar debutant un altre trastorn.

La síndrome postvacacional no està acceptada com una malaltia en les classificacions internacionals però sí que hi ha diferents opinions entre els autors:

- És considerada com un procés d’adaptació necessari quan s’entra de nou en contacte amb una vida laboral activa.

- És considerada com un trastorn sempre i quan es valora que la malaltia és qualsevol circumstància que afecta a qualsevol esfera del benestar de l’individu.

La síndrome acostuma a aparèixer en persones que fan una ruptura brusca del període vacacional incorporant-se a la rutina laboral de manera abrupta. Les persones que no se senten contentes/realitzades amb la seva feina són més vulnerables a patir aquesta síndrome. En nens també pot aparèixer però les manifestacions més habituals seran trastorns del son, trastorns de l’alimentació, irritabilitat i nerviosisme.

De cara a minimitzar els efectes de la tornada a la “rutina” podem prendre algunes mesures de prevenció:

• Tornada progressiva de les vacances. És recomanable poder gaudir d’un dies el més semblants a les rutines abans de tornar a la feina.
• Regular horaris uns dies abans de començar a treballar/anar a l’escola per tal d’anar introduint-nos en les rutines (equilibrar els horaris de son i de fer els àpats).
• Al lloc de feina, començar de manera gradual atenent que el nivell d’exigència haurà d’anar augmentant a mesura que passin les hores i els dies.
• Disposar d’un lloc de feina organitzat per evitar la sensació de sobrecàrrega i de caos.
• Mantenir una actitud positiva: “la feina em permet gaudir de les vacances i de l’oci”.
• Ésser conscient que si existeix un malestar serà temporal i és reactiu a l’adaptació de nou a la rutina.
• Mantenir la pràctica regular d’esport.
• Planificar activitats gratificants cercant l’espai i el temps per les activitats agradables els dies laborables. 

Per als més menuts els nostres suggeriments són els següents:

• La regulació horària serà fonamental per poder-se adaptar a les exigències del nou curs escolar.
• L’actitud dels pares davant les noves circumstàncies ha de ser engrescadora i motivadora, fugint de transmetre angoixa o pors.
• Respectar els horaris d’adaptació que ens ofereixen els diferents centres escolars.
• Si l’escola ho permet, fer una visita a la nova mestra/aula perquè es pugui anticipar el què es trobaran el primer dia d’escola.
• És molt enriquidor fer participar als nens a l’hora d‘anar a adquirir els llibres, material escolar, uniformes...
• Mantenir les activitats d’oci i lleure després de les classes.
• Pràctica regular d’esport.

Sentir algun dels símptomes de manera puntual no és indicatiu que estigueu patint la síndrome. Cal recordar que no es dóna en totes les persones i la presentació és variable i remet amb els dies. Si malgrat prendre mesures preventives i correctores el malestar persisteix, us recomanem que visiteu a un especialista per tal de poder realitzar un bon abordatge terapèutic.

Anna Claret i Martín

Psicòloga Infantil i Juvenil

COPC 11258